Cap de setmana a la "Quebrantahuesos 2011"

Divendres 17 de Juny del 2011 a les 8h del matí, em recull l’Emma amb els nens i la super Scenic (perdó perdó volia dir Space), 8 bicicletes, 3 maletes i 4 persones (si si heu llegit bé tot això). Deixem els nens a l’escola, recollim al Boss Morales i cap Sabiñanigo.

Viatge molt còmode, fent paradeta per esmorzar a un lloc genial (quines madalenes!) i una estiradeta més i ja hi som. Hem arribat a Ipies. Poblet amb 10 habitants censats al 2008.

Arribem una mica acollonits, ja que el grup davanter del Focus-Rebollos, ens havien fet una broma dient que la casa era un horror i que estava a més de 25kms. de Sabiñanigo, i sorpresaaaaa!!! Quin “CASERON”!! Mare de Déu!! Les habitacions totes amb bany, decorades amb el més mínim detall i molt i molt bonica.

Allí ens trobem amb el X3-Sullastres que ja portava una estoneta i just darrera nostre arriba l'Altea-Jesús.

Descarreguem les bici, deixo les maletes a l’habitació i abans de marxar li pregunto a la mestressa: “¿Donde dejamos las bicis?” i em contesta “Nada aquí mismo, no os preocupéis que nadie os las cogerá”. El “aquí mismo” era a un jardí totalment accessible des de el carrer separat per un mur de pedra d’un metre d’alçada. Vaig pensar: “Aiii mare meva que patirem”.

Després de que sutilment li digues que les bicis no ens importava que dormissin a les habitacions, i la mestressa amb una rotunda contestació digues: “Las bicis no entran en las habitaciones”…:-0…, finalment la Sra. al veure el meu negit, i comentar-li el preu aprox. de totes les maquines juntes (crec que li va agafar canguelo, quan va saber “el montante total”), va dir que tenia un “cobertizo-garaig” on les deixaríem allí tancades. “Buuuufff!! Quin alleujament” vaig dir interiorment, no em podia imaginar quan li diguéssim al Vicenç, Arnau, Dani i Carlitos que les seves bicis haurien de dormir al ras. Però bé, segur que el Carlitos, l’hauríem posat a fer guàrdia tota la nit, jejeje!!...;-)

Dit això marxem cap a Sabiñanigo a buscar els dorsals, on ens esperen els del Focus-Rebollos i el Cordova-Perez per dinar, ja que fins les 16h. no ens donaven els esperats dorsals.

Dinem junts Arnau, Desi, Dani, Mireia, Carlos, Pepe, Vicenç, Emma, Joan i jo.

Menú: Macarrons, bistec amb patates i cerveseta. Flam de la casa, café i puro.

Anem a recollir els dorsals i desprès de fer una mica de cua, ja tenim tots els dorsals de tothom. Perfecte!! Ara ja estem tots una mica més tranquils, i ja podem anar cap a la casa. Abans de marxar ens trobem al Xavi i al David que també han recollit els seus dorsals.

Al cap de poca estona d’estar a la casa, arriba el Focus-Galica amb els Puigvert, el Hyundai-Montmany i el Passat-Carrillo amb Pedregal.

A la casa comencem a preparar-ho tot per el Dia D, cadascú al seu ritme, prepara la roba, el chip (el Dani amaga el seu per a l'endemà no trobar-lo), els dorsals a la roba i a la bici, tota la nutrició per la cursa...preparatius que semblen senzills, però que porten el seu temps.

Fet això, baixem tots al jardí i petem la xerrada junts, mentre fem fotos a les maquines preparades i així fem temps abans de sopar.

Hora de sopar. PASTA PARTY a un menjador molt bonic amb ja tothom a la casa. Erem més de 20 persones, quin goig!!

Menú: SUPER plat de tallarines i pollastre amb salsa. Copeta de vi i aigua. Pudding de cafè.

Després de sopar, establim l’horari del dia D, hora H, i a dormir. Zzzzz...bona niiit...

Dissabte, 18 de juny a les 5h del matí sona el despertador.

Com un autòmat i sense pensar, salto del llit, em poso el maillot i culotte, bambes i agafo bossa amb sabates i tot el necessari (ulleres, casc, menjar, pulsometre...). Em sembla que mai a la vida he tardat menys en estar llest.

Baixem a esmorzar a les 5h15min. per poder estar sortint a les 6h amb els cotxes de Ipies direcció a Sabiñanigo, menys els 3 més valents del món mundial (Quim, Joan i Albert) que decideixen anar a Sabiñanigo (16kms) amb bici.

I aquí faig un parèntesi per explicar l'anècdota:

¿¿Sabeu que els hi va passar als 3 valents del món mundial, anant a Sabiñanigo amb la persona més segura del món (Quim Montmany, respectuós sempre amb els semàfors i sempre reclamant que als matins d’hivern, portem més llums que el Portal de la Feria d’Abril)??

Doncs us explico, l'home més segur del món, va fallar, si si, i va anar sense llums per la nacional cap a Sabiñanigo (quin error!!, debien ser els nervis). Llavors casualment, la Benemèrita passava per allí i els va aturar per no portar llums, i els va fer estar 20 minuts aturats fins que sortís el sol.

Comentada aquesta anècdota que no em podia oblidar, arribem tots a Sabiñanigo, aparquem a l’entrada del poble sense problemes. Casc, sabates, bidons i ens acabem de preparar, alguns alleugerem els cossos pel bosc darrera d’un arbust i comencem a pedalar cap a la sortida.

Segons els més experts, sembla que aquest any que han avançat la sortida 30 min. no hi ha tanta gent, i ens col·loquem no gaire lluny del arc de sortida. Som el Joan Morales, l’Emma, en Vicenç, David Pedregal, Xavi Carrillo, l'Alex Sullastres, Dani Pérez i jo .

L’Arnau, Pepe, Joan Puigvert i Albert Galicia tenen “caixo” i surten més endavant, ja que l’any passat van fer correctament els deures.

A les 7h 30min sona el “chupinazo” i donen la sortida. Enfilem carretera bastant planera direcció cap al Somport, on hi ha molt de vent en contra i lateral, però el pilot va a una mitja de 38km/h!! Jo com un "campió" davant amb els del meu nivell, en Vicenç, Dani Pérez i Xavi Carrillo (es broma...;-)...), prèviament havíem passat a en Quim (al seu ritme) i més tard l'Alex, que molt intel·ligentment, es va deixar caure perquè veia que anar així era un suïcidi.

Enfilem el primer port Somport i segueixo amb el grup, passem per Canfranc i bé, es comença a sentir la gent dient que al canto de França esta plovent. Aprofito per menjar. Arribem a Candanchu, i una mica més amunt corono sense problemes, però ja amb el paviment mullat. Em donen diaris per la baixada, i jo, que no els havia utilitzat mai, penso: “Si ho donen es per algo”. Agafo un, me’l poso amb dificultats sense parar i cap a baix. Deu meu!!! Quina baixada, freda i mullada, i la gent va com en sec!! A cada corba gent de la organització i de la Gendarmerie, avisant que frenéssim, que venien corbes perilloses. IM-pressionant!!

La pluja va augmentant i mentre enllacem entre el Somport i el Marie Blanque em mullo bastant i passo bastant fred baixant. Un paravent hauria anat bé.

Llavors girem i encarem el Marie Blanque, només 10 kms, amb un començament molt normal, però amb un final terrible, amb unes pendents superiors al 11-12%. Aquí començo a pagar una mica la sortida tan ràpida que he fet. Al coronar-lo amb gran dificultat, no trobo diaris per la baixada i paro a omplir el bidó i menjar una mica més. Fa molt de vent a dalt i em començo a quedar fred. No estic molt fi. Començo a baixar i aquí passo un fred terrible que em tremola tot.

Faig l’enllaç entre el Marie Blanque i el Portalet algo més tranquil, però la veritat es que no em sento fi.

Arribem a peu del Portalet (29kms de pujada) i aquí em sento fluix cada vegada que hi ha un augment del %, i veig que a més a més quedem molt kms. i cada vegada amb més pendent. Cagada pastoret!! Però bueno, havia d’acabar la meva primera QH, que era del que es tractava. Després de traspassar la línia del patiment, o sigui passar ha agonitzar, ens acostem a dalt del cim (aprox.1.800m) i comença augmentar la gent als borals i els seus crits d’ànims.

Quin nus que tenia, deu meu!! Això era com el que havia vist tantes vegades per la tele a les grans voltes com la Vuelta, el Tour o el Giro. Aquells últims 500 m. em vaig sentir com un autèntic professional, on la gent em cridava de tot, amb tots els idiomes, aplaudia i el passadís s'estretava fins circular en fila d'un per coronar així el port. Fuuuuaaaa!!! Pell de Gallina!!! Brutal!!

Corono i sabent que ja gairebé la tenia a la butxaca, gracies al bon temps recupero una mica les forces.

Començo a baixar, aquí si amb diari al pit, menjo una mica i amb la carretera seca i amb l’asfalt molt bé, aquí tothom fa les velocitats puntes màximes (jo, 79,5kms/h!!). Anem cap a l’últim port, l’Hoz de Jaca (2kms), però amb un bon pendent de pujada i el paviment bastant trencat.

Aquí pujant em trobo l’Emma. En seguida veig que va a millor ritme que jo, i li dic que no hem faci cas del meu ritme, que no estic fi. Corono amb unes magnífiques vistes del pantà i començo a baixar per entrar a la carretera que ens portarà a Sabiñanigo.

Queden tan sols 17 kms., però carai quins últims 17kms. Vent de cara i quins “repechonets” més matadors. Entro en un pilot i intento quedar-me al mig, però veig un grupet de 3 ó 4 que vol estirar-se i marxar. Em poso amb ells i ens marxem uns 10 dels 25 que érem. Buufff!!! Remada final!!

Arribo a Meta, i no veig a ningún MuntBiker, però tinc una barreja de il·lusió i cansament, difícil d’explicar, després de patir tant. Al cap d’uns metres em trobo a l’Emma i ens abracem i aquí ens cauen les llàgrimes a tots dos. Coincidíem tots dos dient que havíem patit molt.

Tornem el chip, i busquem el “grupu”. Allí ens trobem a tothom i jo descanso en el banc de fusta una mica “out”, necessitava un moment per recuperar el cap. Aquí la Mireia, molt atenta, em porta la pasta per dinar i una cervesa (gracies Mireia ets un sol...;-)...).

Aquí parlem tots de les nostres vivències personals de cadascú, i quan ja hem arribat tots i hem descansat i menjat, comencem a desfilar cap a la casa.

Un cop arribem a la casa, dutxa, cremes fredes, recuperadors, peus en alt i a descansar al llitet amb la companyia dels amics. Descansem, però no dormim i a sopar amb tothom.

Varem sopar a una pizzeria de Jaca, on teníem taula reservada. Aquí tothom ja relaxats, parlem i riem moltíssim.

Menú: Amanida, pizza i cervesa. Flam.

Acabem de sopar i per celebrar l’aniversari d’en Quim, que havia promès pagar uns “Mojitos”, anem a prendre alguna cosa, però de cop en Quim es borra i diu que no (amb més de 50 anys, va perdre total la credibilitat aconseguida, quina llàstima...:-(...).

Llavors optem per anar a la casa i fer allí unes copes tranquil·les acompanyades de bona música i bona companyia.

Aquí apaguen les llums, posen música i “hasta qui puedo leer”... només puc dir que més d’un encara tenia forces a les cames per ballar amb eufòria desbocada i que vaig riure moltíssim.

Deixo algunes fotos i un vídeo titolat "The Shark in action" que marcarà historia al "grupu"...

Al cap d’una estona, anem a dormir, que el cos ho necessita. Quin riure!!!...;-)

Al endemà al matí esmorzar tranquil, preparem maletes, carreguem bicis i a les 10h marxàvem de la casa direcció cap al Maresme que falta gent.

Això si, havent prèviament reservat la casa per l'any vinent...;-)...

Fins la QH2012,

Roger